Els jo a la xarxa virtual

            Quan el temps era lineal i la distància es mesurava en metres, la identitat de cada persona quedava definida per el seu pensament i la seva inclusió en el seu context cultural. Així un pastor de la Castella profunda estava profundament marcat per la dependència de la pluja i un territori sec, mentre que un pescador de l’Empordà vivia la influència d’un clima temperat, arran de mar. Però també configuraven les seves identitats les tradicions i la cultura de la seva comunitat, el grup on havia nascut i on acabaria morint.

            Però avui la realitat és ben diferent. Seguim definits pel nostre entorn més immediat, però l’accés a la xarxa ens llença a interactuar amb gent de cultures distants i a incorporar al nostre ésser elements estranys en el nostre entorn. Així doncs Internet modifica la nostra identitat real.

            Al mateix temps ens presentem en el món virtual vestint sempre les nostres millors gales. Tendim a construir el nostre jo ideal, la nostra identitat virtual que expressarà tot el que volem ser i no podem arribar a ser. En la nostra interacció amb els altres a la xarxa aquests no poden comprovar si el que presentem és cert o fruit de la nostra imaginació. Hi ha un fort component de fe en aquest procés: massa sovint creiem el que diuen els demés a Internet per poder fer viables també les nostres històries inventades.

            Un dels exemples paradigmàtics d’aquesta existència virtual és Second Life, un món virtual creat a Internet on una persona pot viure una segona vida, dissenyant el seu propi aspecte i dedicant-se al que sempre ha volgut dedicar-se i mai havia pogut fer. En l’actualitat fins i tot es poden guanyar diners i convertir-se en un milionari virtual. I la moneda de Second Life, el Dòlar Linden, es pot bescanviar per Dòlars USA. El canvi oscil·la entre 250 i 300 DL per cada Dòlar americà.   

            Una simulació que, si no sabem controlar, pot portar-nos a desequilibris psicològics. Als éssers humans els resulta sorprenentment fàcil creure’s les pròpies mentides, cada dia ens mentim a nosaltres mateixos de les més diverses maneres, així que creure’s la pròpia versió virtual més que la real és un risc que existeix. Especialment en les edats més joves, quan la personalitat i la identitat encara s’està formant en les seves estructures més bàsiques, el perill de convertir la mentida virtual en la vivència real és molt gran. Una vegada més cal preparar els humans pel seu contacte amb el món virtual, tal i com ja he indicat en entrades anteriors.

            Per tant, la xarxa modifica la nostra identitat real, però també ens permet crear una nova identitat virtual que respon més als nostres desitjos...i que pot arribar a suplantar la nostra existència.

En aquest enllaç hi ha un breu article que parla del jo interactiu com un trastorn causat per Internet: www.rinconpsicologia.com/2010/01/el-yo-interactivo-un-trastorno.html

Aquí podeu accedir a la pàgina inicial de Second Life: entreu i navegueu...i deixeu-vos sorprendre per les possibilitats que us ofereix una segona vida.

https://secondlife.com/?lang=es-ES

En aquest enllaç, una pàgina de la wiki de Second Life, està l’explicació del què són els Dòlars Linden:

http://wiki.secondlife.com/wiki/Conseguir_Dinero_en_SL

I, finalment, us convido a llegir aquest article de “El País” parlant de Second Life: https://elpais.com/diario/2006/08/06/eps/1154845610_850215.html

Informació i sobre-informació

            En l’anterior entrada analitzava breument els riscos que la informació digital en forma d’hipertext té per a la societat. Però quin és l’origen de l’hipertext i per què resulta tan eficient i pràctic en el món actual?

            Per una banda els teòrics del paradigma hipertextual afirmen que aquest sistema d’ordenació coincideix amb la forma en que pensem, associant idees. De fet, fins i tot la possibilitat de reorganitzar els coneixements que tenim i de guardar els nous resultants coincideixen amb els nostres processos reflexius, on combinem la memòria de curt abast, on té lloc la reflexió, amb la de llarg abast, on emmagatzemem els coneixements adquirits i els podem recuperar quan cal.

            Si ens mirem com entén l’home contemporani el seu entorn, observarem que l’espai i el temps han canviat la seva estructura. Abans eren lineals, ja sigui la distància entre dos punts en línia recte o l’interval entre dos esdeveniments. Però ara són circulars. L’evolució tecnològica permet que les distàncies es mesurin en temps, només cal recordar quina és la dada a que donem més importància en els navegadors pels cotxes. Avui és més a prop Lleida de Barcelona, una hora en Alta Velocitat, que Igualada, hora i mitja en els Ferrocarrils de la Generalitat, tot i que linealment sigui a l’inrevés. I els mitjans de comunicació, com les videoconferències, ens permeten fer reunions sincròniques amb persones que estan a l’altra banda de la Terra.

            Donades aquestes condicions, realment l’hipertext s’emmotlla com un guant a una mà a la nova realitat. Permet entrar sincrònicament quan volem o mantenir converses de manera asincrònica quan ens interessa. I el seu mateix funcionament em permet viatjar pel món cada vegada que entrem a la xarxa d’Internet.

            Però vet aquí que les mateixes característiques de l’hipertext poden significar el seu pitjor problema. Potser sigui cert que funciona com el nostre cervell, però hi ha una diferència important. En el nostre cap guardem un nombre d’informacions immensament menor que el que podem trobar a la xarxa. Puc gestionar el que ja sé, però en la voràgine de dades, dates, informacions, imatges i sons que es van succeint d’enllaç en enllaç el més normal és que em perdi. Al final no sabre per on he entrat i per on tinc la sortida, que cercava i què he trobat. Massa sovint el cúmul de noves informacions em supera, sense entrar en quines són certes i quines són falses. Com dèiem en la primera entrada, tendim a donar per vàlides totes les entrades que trobem.

            Amb això no vull dir que l’hipertext sigui un element negatiu, només insistir en que cal molta preparació per endinsar-se en les seves rutes. Diem que naveguem per la xarxa. Doncs per navegar en un vaixell a la vida real, sent el tu el capità, qui dirigeix i maniobra la nau, cal tenir una formació i uns estudis. I quan més gran l’embarcació, més complicada la obtenció de la titulació. I no podem pas negar que Internet és un navili ben gros.

Aquí teniu un enllaç amb l’opinió d’Umberto Eco sobre aquesta sobre-informació que ens ofereix Internet:

https://ssociologos.com/2013/11/03/umberto-eco-el-exceso-de-informacion-es-malo/

I un article del diari El País que parla també d’aquest tema:

https://elpais.com/tecnologia/2012/09/06/actualidad/1346922715_001373.html

Finalment, perquè ens fem una idea del que passa de manera sincrònica a la xarxa en 60 segons, aquí teniu una infografia que es va publicar a https://www.domo.com/ fa un temps: