En l’anterior entrada analitzava
breument els riscos que la informació digital en forma d’hipertext té per a la
societat. Però quin és l’origen de l’hipertext i per què resulta tan eficient i
pràctic en el món actual?
Per una banda els teòrics del
paradigma hipertextual afirmen que aquest sistema d’ordenació coincideix amb la
forma en que pensem, associant idees. De fet, fins i tot la possibilitat de
reorganitzar els coneixements que tenim i de guardar els nous resultants
coincideixen amb els nostres processos reflexius, on combinem la memòria de
curt abast, on té lloc la reflexió, amb la de llarg abast, on emmagatzemem els
coneixements adquirits i els podem recuperar quan cal.
Si ens mirem com entén l’home
contemporani el seu entorn, observarem que l’espai i el temps han canviat la
seva estructura. Abans eren lineals, ja sigui la distància entre dos punts en
línia recte o l’interval entre dos esdeveniments. Però ara són circulars.
L’evolució tecnològica permet que les distàncies es mesurin en temps, només cal
recordar quina és la dada a que donem més importància en els navegadors pels
cotxes. Avui és més a prop Lleida de Barcelona, una hora en Alta Velocitat, que
Igualada, hora i mitja en els Ferrocarrils de la Generalitat, tot i que
linealment sigui a l’inrevés. I els mitjans de comunicació, com les
videoconferències, ens permeten fer reunions sincròniques amb persones que
estan a l’altra banda de la Terra.
Donades aquestes condicions,
realment l’hipertext s’emmotlla com un guant a una mà a la nova realitat.
Permet entrar sincrònicament quan volem o mantenir converses de manera
asincrònica quan ens interessa. I el seu mateix funcionament em permet viatjar
pel món cada vegada que entrem a la xarxa d’Internet.
Però vet aquí que les mateixes
característiques de l’hipertext poden significar el seu pitjor problema. Potser
sigui cert que funciona com el nostre cervell, però hi ha una diferència
important. En el nostre cap guardem un nombre d’informacions immensament menor
que el que podem trobar a la xarxa. Puc gestionar el que ja sé, però en la
voràgine de dades, dates, informacions, imatges i sons que es van succeint
d’enllaç en enllaç el més normal és que em perdi. Al final no sabre per on he
entrat i per on tinc la sortida, que cercava i què he trobat. Massa sovint el
cúmul de noves informacions em supera, sense entrar en quines són certes i
quines són falses. Com dèiem en la primera entrada, tendim a donar per vàlides
totes les entrades que trobem.
Amb això no vull dir que l’hipertext
sigui un element negatiu, només insistir en que cal molta preparació per
endinsar-se en les seves rutes. Diem que naveguem per la xarxa. Doncs per
navegar en un vaixell a la vida real, sent el tu el capità, qui dirigeix i
maniobra la nau, cal tenir una formació i uns estudis. I quan més gran
l’embarcació, més complicada la obtenció de la titulació. I no podem pas negar
que Internet és un navili ben gros.
Aquí
teniu un enllaç amb l’opinió d’Umberto Eco sobre aquesta sobre-informació que
ens ofereix Internet:
I
un article del diari El País que
parla també d’aquest tema:
Finalment,
perquè ens fem una idea del que passa de manera sincrònica a la xarxa en 60
segons, aquí teniu una infografia que es va publicar a https://www.domo.com/ fa un temps:
Molt interessant, Eduard!
ResponEliminaDe fet, hi ha (Nicholas Carr) que allò que no tenim dins el cap ja integrat no ho podem fer servir per a reflexionar. Primer cal adquirir-ho, emmagatzemar-ho i després reflexionar. I sembla que l'hipertext només ens dóna aquest accés, però difícilment podrem pensar millor si no ens acostumem a aquesta nova manera de pensar que comentes.
Hola Eduard,
ResponEliminaMolt d’acord en el fet que hem de destriar la informació bona de la dolenta. Els hipertextos ens les ofereixen totes. També d’acord quan dius que som nosaltres els navegants dins el vaixell quan ens endinsem per la xarxa. Jo sí que em sento amb la necessitat de preparar-me per endinsar-m'hi, però de vegades veig gent més jove que no semblen témer l'hipertext. Potser l’èxit de l’hipertext és la senzillesa en el seu maneig, a banda que la informació sigui contrastada o no, com molt encertadament diu Umberto Eco: “Internet no selecciona la información”. Aquest és un altre assumpte.