Sembla que el nostre funcionament és
molt similar a les bases de l’hipertext. Com aquest, el nostre cervell tendeix
a activar enllaços de la memòria per anar progressant en el propi pensament,
saltant de tema a tema i deixant altres camins per moments diferents. A més
tenim la capacitat de trencar un camí i saltar cap a un altre node si les
circumstàncies així ho demanen: estant fent una treball sobre la generació del
27, aniré resseguint els enllaços en la meva memòria per anar activant el que
ja sé del tema i poder confrontar-lo amb noves informacions. Però si en aquell
moment salta l’alarma d’incendis deixarem de banda a Garcia Lorca i mirarem de
recordar que hem de fer en aquell moment.
Així doncs l’hipertext sembla ideal
perquè reprodueix la nostra manera d’actuar i progressar en el món. Però ens
trobem que en la generació d’hipertextos ens trobem amb els límits de l’ésser
humà. El primer d’ells és el temps. Qualsevol persona que intenti mantenir un
blog fa una experiència de limitació: si tens una feina habitual, combinat amb
la resta d’activitats usuals de la vida diària, resulta complicat actualitzar
el blog amb regularitat.
Però també en el seguiment del que
podem trobar a la xarxa el temps ens limita. Es publiquen tantes coses, tants
documents, que és literalment impossible consultar i llegir tot el que se’ns
ofereix. Així l’hipertext se’ns presenta amb la imatge que tenim de l’univers:
infinit quan de fet és finit. Però inabastable.
El temps ens limita en la xarxa i no
ens permet arribar a la totalitat de les seves possibilitats. Una vegada més
ens descobrim febles i imperfectes, la realitat ja se’ns escapava de les mans,
el temps ens portava a la mort i la vida ens resultava inexplicable. Hem viscut
la il·lusió de tenir tot controlat, de poder entendre tot i construir la nostra
pròpia realitat on tot seria comprensible. Però ens trobem que la mateixa
realitat que nosaltres construïm ens torna a superar i ens retorna a les
nostres limitacions i a les nostres febleses. Trobar la veritat ara resulta
impossible, hem de conviure amb la idea que aquesta no existeix o que és múltiple.
La resposta a la nostra limitació en el món previ a la revolució científica van
ser les religions. Quina serà la nostra resposta ara que després de la revolució
científico-tecnològica ens seguim descobrint limitats?
En una propera entrada intentarem
proposar alguna resposta...certa o no!!
Si
teniu la sensació que perdeu el temps navegant per Internet, la forma en que
ens acostumem a relacionar amb la xarxa, aquí uns consells per ser més
eficients...malgrat sigui força trist proposar resoldre aquestes pèrdues de
temps per un tema de rendiment (econòmic?):
Molta raó!
ResponEliminaPerò ja saps que estem en la Societat del Desconeixement, que diria l'Innerarity. :D
És per això que em fa l'efecte que mai podrem prescindir dels "prescriptors intel·lectuals", gent com els nostres professors a la UOC que han llegit molt i ens fan una selecció d'allò que, de manera ràpida, ens pot situar en el context. Ells mateixos, alhora, han après a través d'altres prescriptors, i així fins l'origen de la humanitat.
Una reflexió ben profunda, Eduard. Llegit així gairebé fa por... M'agradaria pensar que el que anem descobrint i creant són eines i oportunitats, però sense deixar que ens angoixi la necessitat de controlar-ho tot. Suposo que la gràcia és saber-se anar adaptant al canvi. Crec essencial, però, no perdre de vista què és l'important en el nostre dia a dia. Com deixa entreveure l'enllaç que proposes, els límits són vitals per tenir una vida equilibrada i per no oblidar que, per sobre de tot, som persones que viurem millor quan puguem estar en harmonia amb la natura i els que ens envolten.
ResponElimina